Aquest blog comença amb una breu introducció, i la historia mès enrrebassada que fa unas quantes setmanes ting entre mans.
L´any pasat vaig pendre la decisiò d´anarmen a L´India, concretament a la regió d´Orisa, a trevallar durant uns mesos. L´Ong CITTA, fundada per un americá fa 15 anys, te un hospital petitet que aten a una comunitat rural molt i molt pobre. Aproximadament al voltan del hospital en un radi d´uns 25 Km, hi ha unas 125000 personas que viuen en trenta poblats.
El lloc es una maravella, l´horitzó es infinit, la terra es vemella, tot esta recobert de camps d´arroç amb cullites a diferent ritme, i per tant, tots els matissos de vert i groc que vulgeu imaginar. Un riu marró inmens, per on s´hi pot anar en barca, voreja tota aquesta natura, i fa que et sentis viu i feliç només arrivar.
La gent es molt sencilla i acollidora, trevalla la terra de sol a sol. Desde fa uns anys portan amb orgull els nens i nenas a l´escola, tenen conciencia de que la salut es un be preuat, i quan estan malalts ara, ja poden anar a veure el metge a l´hospital. Fins que l´hospital no es va obrir, no anaben mai al metge per que era lluny i no tenian centims per pagar ni la visita ni el transport.
El mes de novembre pasat vaig visitarlos per veure si podia colaborar amb L´Hospital de Juanga. Vaig trovar-me amb un edifici de dos pisos petitet, tenia un despatx on visitaban el cirurgià i el ginecóleg a la vegada, compartin l´espai i la camilla d´exploracions. Al costat una habitació que era per les urgències, amb una camilla estretísima i algo rovellada, amb una miqueta de material per suturar, per colocar una via endovenosa, fer un envenat i no gaire més. Devant hi ha un laboratori d´análisis, i una mica mes enllá la sala d´ingresos, 5 llits arrenglerats molt estrets i rovellats, amb matalasos de 2cm, plens de taques i forats, separats per 1 metre com a molt. Al costat, una sala on hi ha mares que han tingut els seus fillets i les enfermeres els hi fan clases de maternitat, control de natalitat, i educació sanitaria mes general.
Al pis de sobre, hi ha el quirófan molt i molt auster, i una petita habitació on fan l´esterilització. Operan dos cops a la setmana, tan el cirurgià com el ginecòleg. Al devant hi ha dues habitacions que comparteixen una dutxa, que per sostre te el cel. Es on vaig viure jo quan vaig ser- hi l´any pasat.
Desprès hi ha un edifici anex, on si troba la cuina amb el menjador sota un porxo, i les habitacions del personal. En una hi viuen tres infermeres, i en l´altre un dels metges amb la seva dona, que está permanentment de guardia, i fa de metge de capcalera. Tambè hi viuen dos nois orfes desde fa uns quants anys.
Al terrat hi ha l´ultima habitació, que es d´en Michael, el nortamericá que ha montat aquest hospital, que els visita molt sovin, per solventar problemas i per tiran endevant nous projectes. Una taula i un llit, no hi ha res mes. Be sí, una gran terrasa que es el sostre del hospital, on es prenen les grans decisions segons en Michael. Sota un cel inmensament estrellat, es on diu que se sent il.luminat per a tirar endevant. Probablement deu ser veritat, per que es allá, on li vaig dir, que acabava de pendre la meva decisió. Tornar el proper any i trevallar amb la gent dels poblats, per que aprenguesin primers auxilis. Aquesta gent, quan es fa mal ha d´anar a l´hospital, a peu, en braços, en moto, o amb richaw, per camins de terra plens de sots i pols. Si s´han fet mal de veritat, o estan realment malalts, hi arrivan molt malmesos. A al metge d´urgencies li es molt difícil estabilitzarlos, ja que encare els esperará un segon viatge, a un hospital de govern amb mes mitjants per a poguer- se tractar, un cop feta la primera asistencia.
Vam decidir que començariem per l´escola, que es devant de l´hospital, tambe obra de Citta, amb 10 anys de funcionament. Els alumnes de secundaria, dels 12 als 16 anys, son els primers a quí ensenyaré, que han de fer en situacions d´emergencia. L´intenció es que comencin ells mateixos a fer- ho arrivar a les sevas families, i quan anem als poblats estiguin sensibilitzats i receptius a assistir a les xerrades i les moltes prácticas que farem. També ajudaré en tot el que pugui al metge, que de forma permanent aten les urgencies a l´hospital.
Dic farem, per que he trobat un ajudan, l´Albert. Ell va estar viatjan per Asia i Australia durant dos anys motxilla a l´esquena i presupost molt reduit. El vaig trobar per internet buscan informació de l´India, per anar-hi per primer cop amb la meva amiga Montse, a celebrar els nostres 50 anys de supervivencia. Ens vam anar fen bons amics i ell va ser qui hem va dir que anés a Juanga. Hi havia estat uns dies i havia conegut al Michael. Quan va tornar del seu llarg viatge, vam trobar-nos per primer cop a la Rambla de les Flors, a Bracelona. Poc a poc s´ha anat engrescan en el projecte dels primers auxilis, i junt a les ganes que te de tornar a corre mòn, quan tot se li ha posat de cara, ha dit, jo tambe ving i ja te bitllet. Estic molt contenta de fer tandem amb ell, es una gran persona, i ens divertirem molt amb els nostres indis.
Despres d´aquesta introducció, ara us explico l´historia mes enrrebassada.
Vaig demanar a on trevallo material per endurm´en. Volia un monitor, un respirador portatil, un aspirador, un laringoscop i un ambú. Entre l´Hospital de Granollers i l´Hospital Taulí, hem van oferir el que tenien: Dues taules de quiròfan i les làmpares corresponents, tres monitors electrocardiográfics, un aparell respirador
d´anestesia, dues incubadores fitxes i una de trasllat, i unes 30 caixes de material fungible. Aquell dia la meva alegria va ser molt gran. Vaig arrivar a casa i vaig mirar a les págines grogues Transport de Containers en vaixell.
Vaig contactar amb el primer que vaig trovar i m´ho van posar molt fácil. Anirem als dos hospitals amb un contenidor de 20 peus, carregarem, al port s´ha de pasar aduana, un pur tramit, i quan arribi a Calcuta, pasar aduana i entregar. Total 1200 €.
Jo de transport de contenidors no en sabía absolutament res, quan hem van parlar de peus, m´ho vaig haver de fer traduir a metres. Arancels? si va destinat als pobres i tot es de segona má i donat, com pot ser que facin pagar?
Següent pas, no ho vaig trobar car, pero vaig començar a donar veus del tema i hem va sortir un colaborador, un senyor hem pagaba el transport del contenidor, a travès de la Fundació de la seva propia empresa, Isolana aillaments. Segona gran al.legria. A la que hi sumarem que, la Marta Dosdad, una companya de feina, hem va posar en contacte amb un estibador del Port de BCN, que s´em va oferir per posar el container gratuit.
Vaig fer cálculs d´espai i també m´hi cabien unes quantes máquinas de cosir.
El Michael te l´intenció de posar un taller per a dones, que facin cobrellits i cortines de seda per vendre a New York. Busco cases de máquines de cosir i a la primera botiga que demano, aconsegueixo que me les donguin. Anem suman alegries
Un dels contactes que faig a Metges Sense Fronteres, m´insinua que entrar qualsevol mena de material a l´India es una autèntica quimera. Começo a parlar amb agents d´aduanas i comença a sonar fort la paraula Arancels. Trobo una altre col.laboradora, llicenciada en Comerç Internacional que s´ofereix a fer- me tota la tramitació de papers, que sembla ser, es una mica complicada. Necesito les llistes de tot el material molt ben detallades, facturas 0€, noms i registre de l´ONG, a on es va constituir i a l´India, sembla ser que son diferents. A mes, un agent d´aduana hem diu que a Barcelona només es pot tramitar si l´ONG es espanyola o europea, per sort recordo que hi ha una delegació de Citta a Alemania i a Anglaterra. Contacto amb l´anglesa . Es el primer cop que començo a sentir que la cosa es complica, i penso per primera vegada que si ho sè, no demano res de res. Això fa que contacti amb la Fundació Vicens Ferrer que hem diu que no m´aconsellan enviar res, per que els arancels seran una quantitat de diners molt elevada i la paperasa molt enrrebessada. Hem poso amb contacte amb dos agents d´aduana indis que confirmen, que será un dineral, per sobre de 20.000€. La Provincial de Teresa de Calcuta a Sabadell hem diu el mateix. Quedo perplexe pero segueixo en l´empenyo. Hem suggereixen una nova via, la diplomàtica. Parlar amb l´embaixador d´Espanya a l´India, i que aquest li demani al embaixador de l´India a Espanya, que el contenidor entri a l´India per Valija Diplomática, via sugerida per un empresari que fa cases de fusta tropical a l´illa de Java per a desastres naturals, i que sovint han de trevallar amb ONGs i governs reticents a la ajuda exterior en forma de especies.
Aqui de moment s´acaba l´historia del contenidor que tan alegrement volia enviar a Juanga. Pendents de que en Michael triunfi en la via diplomática. No hi ting gaire confiança en aquesta via, pero l´esperança es l´ultim que es perd.
Agraiexo a totes les personas que he conegut i m´han ajudat, han col.laborat, i han batallat al meu costat en l´historia del contenidor. Han sigut moltes, moltes gracias a tothom!!
Entrades
