Aquesta setmana porto tres convits. Son un pal, pero m´ha fet molta il.lusió que un nen de la clase 10 vulgés conidarme a la seva festa d´aniversari especial. Resulta que com que son bramins, la casta mes alta, quan fan 16 anys fan una mica la puesta de largo dels rics de casa nostre, incluint- hi una puja, que ve ser com un ritual de cremar floretes, incens, arrós i algun menjar, que un priest(especie de capella) fa. Despres al noi agraciat, l´aseuen en un trono, amb musica a tota castanya durant dues o tres hores, mentre van arrivan els convidats, que el saluden i li posen centims en una safata que te als peus. Va disfresat amb el seu primer doti, una banda al pit, tot daurat, i una corona de la que penjan com unes arracades. Despres d´aquest acte es saluda als familiars que insisteixen en que menjis lo avans posible. Tota la familia ha sortit a rebre el convidat mes In que tenian, una estrangera a la seva festa es un honor especialísim. A mes em coneixen de saludarlos un munt de cops al pasar per devant de ca seva amb la bici. A sobre hi havia molts nens que han vingut de seguida a rodejarme, i quan he tret la cámera de fotos, ja ha sigut la apoteosis. Despres m´han fet menjar a terra en una fulla de platener com sempre, amb ulleras per que si es fosc no veig si menjo de més, vui dir bestiari que pugui correr per damunt de la fulla. Com que sabia que aquests menjan amb les mans, me endut la cullera de casa, cosa que els hi ha fet moltísima gracia.
I despres t´aixecas i marxas sense despedirte de ningú, que ho trobo faltal. Per tant els he dit que m´esperesin que volia despedirme del nen, hi he anat i ha estat contentisím, li he desitjat lo millor per els próxims anys, i que sigui molt feliç.

Al dia seguent, nou convit. A casa del Papu, que ja es com casa meva. Es la casa on vam anar amb l´Albert a fer la clase particular, i son bastan oberts. Estava a la meva habitació al hospital i de cop m´he trobat al Manu i el pare del Papu a dins, sense ni trucar quasi be. L´home venia sense ni samarreta a convidarme a la festa d´aniversari del seu fill, el Papu, que fa diset anys. Aquets no son bramins, son de casta inferior. La festa es igual que la del dia anterior pero sense trono ni disfresa. Hi ha regals personals i gent que dona diners. Aquests centims, la seva germana es cuida de desar-los rapit dins d´un baul tencat amb candau, que obre i tanca a cada donació, després d´apuntar el nom i la quantitat del donador, que queda registrada en una llibreta.
M´hi he tornat a trobar molts nens i nenas de l´escola super elegants, els mestres, i un munt de convidats que ja coneixia.
Com que es una familia bastant especial, he decidit fer un extra, i me posat el sari i xancletas per anar a la festa. Tothom ha vingut a saludarme i a dirme lo india que estava, i la familia ho ha considerat un gran detall. Pel camí cap nen m´ha reconegut, ho he notat per que sempre em venen a donar la má i em cridan o em diuen Namasté, i avui ni nen m´ha dit res.
Com a cosa especial, havian llogat un espectacle que es diu Palá, que consta d´una especie d´actors, que cantan, ballan i explican com sempre histories de Deus. Un rotllo, amb l´agravan de que es amb uns altaveus que fan un so terrorífic. M´hi he asegut un rato, i m´anavan dien que esperes a marxar que ara venia lo bo, pero despres de mitja hora, els hi he dit que ja no podia més, ple de papallones volan sobre meu, mosquits, formigas i ves a saber qué i aquella bronca de soroll sense cap gracia, que per mes inri dura de tres a quatre hores. Horrorós.
Tambe he hagut de menjar amb la fulla de platan i el sistema de galledas de teca amunt i avall. Dec tenir l´estomac a prova de bombas, per que encare no m´he posat mai malalta, i us puc a segurar que menjar així te molt de perill.

Tercera convidada, avui a casa d´un mestre. El motiu celebrar l´aniversari del Manu, 29 anyets te el meu taductor de Oriya a anglés. Fa dies que va ser el seu Birthday i li vaig montar un festivalet sorpresa amb regalets, dolços indios, comprats a una pastiseria que un dia us enviaré una foto i us morireu del fástic que fan, per que si pasejan mil moscas per hora. Es va emocionar molt i va estar molt content.
Tornan a casa del mestre, per fi he vist com viu un dels mestres que sempre ve amb la roba planxada. Te casa, i bastan gran. Un pati central i unes sis habitacions al voltan, una ciuna, i un lavabo. Cada habitació es per una familia. En aqueta casa hi viuen més de 10 persones. Una iaia velleta que compartia el dinar amb un gat en un recó, els pares del mestre, dos germans casats amb fills i ell amb la dona.
Els convidats eram el Govinda, el seu fill, la Prátima que es infermera, el Manu i jo. A la casa hi havia un altre mestre convidat, i un amic del mestre.
El convit ha consistit en: primer et fican a l´habitació on viuen, uns s´aseuen sobre el llit i els mes honorables en cadira de plástic que et portan especialment. Alli et deixan un ratet. Llavors et pasen a una altre habitació, que en aquest cas era buida i a terra estava el menjar preparat i colocat en una filera fen una L. Ens em asegut on ens han manat, i el mestre ha agafat una cadira i s´assegut a mirar com menjavam, sense parlar, no es parla, només es menja. Quan ha començat a veure que ens acavabam alguna cosa s´aixecat i ens n´ha portat més.
Dos gats atrevits entravan i sortien de l´habitació menjador, i amb descaro es colocavan devant del plat. Llavors l´amo els donava cop de peu i marxavan un ratet, per tornar en un nou intent de cruspir alguna coseta.
Acavada la teca, que era bona i abundant, Carn!!! avui he menjat cabra o bè, no ho se ben ve, pero era bo, rentarse las mans i s´acavat la festa.
No m´ha presentat la seva dona, ni els pares ni res. Per cert el pare d´aquest noi era el director de l´escola del govern a Puanga, el tipo que hem va fer fer la clase amb docentes criatures al mitj del pati, mentre ell llegia el diari devant de tots els nens.
La dona del mestre le vist recollin els nostres plats, despres de que els gats els haguesin escurat a fons.
La reste de familia no ha aparegut per res, encare que espiavan darrera de les columnes, que els he vist. Dos mestres mes que sabian de l´aconteixement, han fet la seva aparició en la despedida.
Quan m´he despedit, unicament del mestre, m´ha dit que estava enormement agrait de que hagués volgut anar a casa seva.
Tota la situació s´em fa una mica estranya, pero m´hi vaig acostuman. Per ells el menjar es un be molt preuat, els fa feliços veuret menjar i et miren amb cara de felicitat mentre menjas, en algun moment s´em ha posat a mirar ajupit just devant meu.
T´afartarian si poguesin, i t´ho fican a la boca directament amb les mans si dius no, no!.

I seguim amb el menjar. La cuina de l´hospital no te remei, segueix estan plena de grasa i de merda i fa una pudor que tira d´esquena. El cuiner ni sap netejar, ni vol, perque diu que ja te prou feina. Com que aquests dies no puc fer gaire res per que el traductor está molt ocupat amb els pintors, i el que organitza las clases als pobles, esta amb el container a Calcuta, he estat barrinan com ficar-me a dins la cuina i posar-hi remei.
Vaig decidir enrrejolar una paret, la més porca. Els hi vaig demanar si podia agafar una mica de ciment i unes rajoletas que havian sobrat del lavabo del capitá, i primer es van pensar que feia broma, pero quan vaig insistir, tot i que no es creien que fos capaç de fer- ho, van portar las rajoles i el ciment.
El Manu em deia, pero tú saps com es fa tot aixó?
Tu portam una escarpa i martell, que picaré la paret i després en un momentet, et poso las rajoles. A las dues ens hi vam posar. Mentre anavan al poble a demanar l´escarpa i el martell, jo feia calculs i buscava pedretes per que la primera fila de las rajoles es la mes important i la base era torta. Aqui no hi ha nivell, ni metro, ni maseta per picar las rajoles i repatir be el ciment, ni gaveta. Un home que es l´unic que trevalla be i amb el cap, em va picar la paret que es lo més cansat, per que l´escarpa era roma i el martell gegant. Mentres ell picava, jo vaig aprofitar per ficar les mans a la pica de rentar plats amb un fregall i va sortir una capa d´una cosa negra pudent d´un centimetre de gruix, esgarrifosa i vomitiva.
Resultat final, a les 5 de la tarda, tres hores després, tenien la paret enrrajolada, perfecte. No se ni com, pero las lineas de rajoles han quedat rectes, anivelladas, i fa molt de goig.
El paleta que fa l´edifici nou del Hospital, en sentir picar va venir i no donava credit al que veien els seus ulls.
Tot enrrejolat, nivellat amb pedretes, i jo fen de paleta!!!
M´han vist pintar enfilada dalt d´una taula, cosir i penjar cortinetas per tot arreu, ara em trovan fent de paleta, l´altre dia em vam veure fen un embenat compresiu a un pacient amb el turmell trencat.
I per colmo després d´acavar amb la cuina, hem dutxo, hem poso un sari, i hem trovan a la porta del hospital, fuman un Malborito, lista pa ir de fiesta. De vegades m´en adono de que em miran i es com si veiesin un marciano. El metge ayurvédic que hem consulta alguns pacients, cada vegada que hem veu en situacions que, per ell son completament fora de lloc, al.lucina.
En vista del exit i el goig que fan les rajoletas, han decidit demanar de posar un marbre, que aquí es molt barat, on hi ha els fogons. Tallarlo a mida era el meu impediment, li hem demanat al paleta, i s´ha oferit a que si jo l´ajudava, el colocava gratis. Jo crec que mai havia tingut un ajudant tan diligent. Ciment al punt, rajola neta amb l´aigua justa a la má, drap humit per netejar els sobrants, i un cigarret de tant en tant. I a sobre li he donat Nivea per la sequetat de las mans, no s´en sap avenir pobre home. Está acostumat a trevallar amb gent de la casta mes baixa, que no entenen res del que ell mana, i hi ha d´estar a sobre d´ells tot el temps.

El que hem fará vudú segur es el cuiner, per que tota la merda que he trovat, li he ensenyat i li he dit que aixó no pot ser. Li he tornat a explicar com ha de netejar. Sobre blanc ho te difícil. Fins ara, tot el lloc on trevallava era negre i entre que no es veia la de porqueria que hi havia, i que tampoc els hi fa cap nosa, anava pasan, pero ara el marbre es blanc i les rajolas també, així que ho te crú.

Li he comprat draps de cuina nous i unes cistellas de plástic ben ventilades per que no em tingui les coliflors i els tomaquets per terra, amb els escarbats. Li he enrrejolat un altre tros de cuina i li he fet canviar la aixeta de l´aigua de lloc, per que era molt incómode tal com estava posada. Li posaran marbre en el tros que falta, i li quedará una cuina de luxe. Veurem si la manté neta.

Avui ha arrivat una infermera americana que ja havia estat aquí avans, dos periodes de sis mesos i parla oriya perfectament. També parla castellá i te un anglés que s´enten bastant.
Me escapat a rebre-la a Bubaneswar per que havia de canviar un bitllet d´avió i volia fer-ho a l´aeroport. El dia 6 de Març marxo a Tailandia a fer uns dies de relax en alguna platja ben bonica i el 21 arribo a Barna.


Aquests dies l´Hospital está a tope, hi ha malalts per tot arreu, per que ara hi ha relax en la feina del camp i aprofitan per operar-se tots els mals que els torturan. A sobre hi ha els malalts de medicina que aquests no poden decidir quan posarse malalts i dues cesáreas. Tenim overbooking.
El govinda per fi m´ha començat a entendre i s´ha posat manos a la obra amb les infermeras i la neteja. Está tot el dia voltan per l´hospital vigilan que tot estigui correcte i els malalts estiguin ben atesos, no sols com fins ara. Per fi les enfermeras acompanyan als malalts al lavabo o a la font juntament amb els familiars a rentarse, pasan per les habitacions cada dos hores a veure que fan i com estan, els hi arreclan el llit quan está fet una porqueria, parlan amb les families sobre el manteniment del hospital net.
No hi ha papers ni bosetas de plástic per en lloc, tot el voltant del hospital i el dins está inpecable. Han aprés que les papereras i els cubells d´escombrerias s´han de netejar a fons quan es buidan, que no s´havia fet mai. La gent hi escup i hi tira restes de menjar, així que podeu imaginar com estavan. Els orinals no s´havian netejat mai, ni havia alguns que apart de ronya ara tenian pintura, també estan nets.
Els voltans de l´escola dels grans fa goig de veure, ni un paper. Las papereras noves que els hi vaig fer posar an estat un exit. Ahir hi vaig anar a fer unes fotos per els apadrinaments dels nens i vaig pasar clase per clase, dient als nens lo impresionada que estava de veure lo neta que estava l´escola, lo rapit que havian aprés a ser nets i lo ve que aixó li anava al nostre planeta. Van sentirse molt orgullosos, els nens i els mestres.
A l´escola dels petits es una mica mes complicat per que els mestres son més totxos i no trovan necesari tirar els papers a la paperera, per que a l´india aixó no es lo que es fa. Aquí hi haurá d´anar el Govinda a bordar durant uns quans dies. Ara estic intentan començar a preparar un festival de la salut amb l´escola on vam trevallar durant els dos primers mesos, simulan tots els accidents i malalties dels que vam parlar i els nens faran d´actors ferits, malalts, i socorristes amb l´intenció de que els pares vinguin a veure la Funci´n, que en diuen ells, i aprenguin. El Manu anirá explican tot el que fan els nens, i será com una clase multitudinaria.
Mirarem de fer venir un baba que sempre els atrau per les benediccions i un concert de tambors. Després els hi faré un discurs de despedida, per que aerá just un o dos dies avans de que m´en vagi i així hem podré despedir de tots els nens i la gent dels pobles del voltan.
Estic contenta per que encare que no he fet el que venia a fer al complert, per que no ha sigut posible, l´Hospital ha canviat moltísim desde que vaig arrivar fins ara, els metges diuen que el canvi es molt evident, i ningú s´ha sentit ferit ni intimidat.
Tothom hem demana que hem quedi un any, no volen que marxi de cap manera.
Els malalts també notan els canvis i estan inmensament agraits per els llits nous, els matalasos, tot net i pintat, les infermeras estan per ells, i quan vegin que d´aquí a un mes tenen ambulancia, ja será el sumum.
Han estat cinc mesos de trevallar poquet a poquet, primer observar molt, despres començar a rascar una miqueta aquí, una altre allá, suguerir moltes vegades a la quieta, i rumiar com s´els podia fer rutlllar.
L´exemple del manos a la obra a estat fonamental, i veurem arremangada fen de tot ha estat la clau. Després finalment posar normes per tothom incluits els pacients. A cada habitació tenen les normes del hospital penjades en un cuadre a la paret, que l´infermera els hi explica quan ingresan. Ellas tambe tenen les normas escrites, i a canvi un espai per ellas, que ha costat de trovar, pero per fi tenen un lloc on preparar les cures, els serums i tota la medicació dels pacients, on faran els canvi de torn escrit i parlat. Els que netejan han canviat la seva actitut i s´esmeran en fer las coses be, tenir escombra per terra i no rentar-hi després una taula, esponja per els llits diferent de la de rentar las parets, fregar amb un motxo com cal amb aigua i savó, la cuina del hospital ara sembla una cuina i es molt mes fácil de fer neta, en fi un exit, estic molt contenta!!!!
Falta aconseguir que comprin lejía i savo per netejar a l´engrós, amb garrafas de 5 litres, sembla fácil, no? dons fa 1 mes que cada día batallo amb el de la farmacia que es qui li toca comprar aquest tipus de materia, i no hi ha manera.

La Setmana dels Americans
QUINA SETMANA!!!!!!
Els preparatius per la visita dels americans ha sigut una bogería, jo he quedat reventada. Com que tot ho fan a última hora i pasito a pasito, s´ha acumulat la feina i ha sigut per tornarse loco. El govinda i el manu que eran els directors d´orquesta han quedat esgotats. Era la primera vegada que venia tanta gent a veure´ls . El president de Citta i un matrimoni de metges amb les tres filles, que son els que han estat donan moltisíms diners desde que aquest hospital i les escoles van construirse, ja fa 15 anys. El president ha vingut dues o tres vegades, pero els altres era la seva primera vegada.
La familia estava allotjada en unes habitacions que s´havian llogat en la millor casa del poble. Sense pintura, un banc o taula fustot per posar la maleta, un llit per dues personas que només ni cap una i mitja, i una bombilla de 25 W. Una letrina i un cubicul per banyarse a galledas d´aigua freda. Aquesta gent venia de Delhi on havian estat en un hotel de 10 estrellas on tenian picina privada dins de cada l´habitació. I mai havian vist un pais pobre. Deian que se sentian com a dins d´algun reportage del National Geografic.
Aixó si els llits amb mosquitera i guarnits amb flors de colors, que feian molt de goig i bona olor.
Jo els hi vaig haver de fer els llits amb llençol de sobre i sota per encarrec de exprés del michael, ja que ells no tenen ni ideia de fer un llit. Ells posen una estora sobre la fusta i prou.
Vam haver d´anar a comprar matalassos, cuixins, llençols blancs, cobrellits, cubells per la dutxa, papereras per les habitacions, tovalloles, forquilles, culleras, gots, tovallons, estovalles, un gavinet per tallar un pastís, vi i sacatapos, espelmas, llinternas, matamosquits, prestages per posar savo de mans, el savo, incens, mosquiteras, un pastís. Vam anar-hi amb el govinda a un mercat inmens a Bubaneswar amb una calor infernal.
Si haguesin vist on vam encarregar el pastís, que era tot blanc amb colorins, i gegant, amb gust de colonia, es moren. Era un local fosc, fastigós, amb milions de moscas, terra fangos tinyós, i uns obrers que feian angunia de veure. Tot i així en vam menjar un troset petitet cada un i ningú va agafar diarrea. Hi deuen posar antibiotics a dins, per que si no no ho enteng.
El vi un merlot indi, fort, fort, fort, que a pesar de tot, s´el van veure tot, menys una ampolla que el micahel va fer guardar expresament per mi. Tot un detall. L´home sap que els catalans bebem bastant i aqui estic abstemia total.
Mentre estavam arreclan les habitacions a la casa van començar a saltarnos escarbats XXL voladors a las parets. Jo ja els hi havia pronosticat, pero ells mantenian que si netejavan bé no pasaría. Ja! Ja!, i tant que van sortir, per tot arreu ni havia. Jo ho sento pero em tronxava de riure, imaginan-me tota aquella familia envoltada d´escarbats gegants i voladors per el cuarto refugiats en la mosquitera i cridan socorro. Els vilatans ni els veuen ni els apartan, son part del mosaic, i si cridas de por, els costa entendre perqué, i quan finalment ho comprenen els agafan amb la ma i els posan una mica mes lluny de tu.
Els vaig donar el meu Baygon, per fer matança, i l´endemá encara vellugavan una mica, imagineu si eran grossos.
El pastís era per que justament el dia 15 de febrer, es el Birthday del President de Citta. Li vam preparar a la casa llogada,que te un pati central, una taula llarga, un sari per estovalles, espelmes i per plats fulles de plataner.
Va quedar molt bonic i espectacular, pero tambe vam tenir el mateix problema. Es van empenyar en fer- ho de nit i van començar a apareixer escarbats, sense control. Amb la caixa del pastís i uns totxos que la comprimian vam tapar un desaigua ronyos d´on em va semblar que sortien, jo em moria de risa....Per sort la caixa va controlar el bestiar i no va sortir ni un bitxo mentre menjavam. Després de bufar les espelmas li van tirar coets de colorins, i la veritat es que l´home deia de tot cort, que era l´anirversari millor de la seva vida. Vam acabar al terrat de l´hospital amb una bona turca, el capitá, el president, el biku, que es el fill del govinda que estudia medicina, i jo.
L´arrivada a Juanga va ser molt bonica i emocionan. La gent del poble va anar a rebrel´s. Hi havia dos grups de dançaires tribals fen una ball amb bastons, cantan-los cançons, els vam posar collars flors a tots, i caminan vam anar a l´hospital.
Quan van arrivar al Hospital van quedar morts, per que esta guapisim, tan net i amb tot nou, i el meu nom anava sonan per tot arreu. La marta ha pintat, ha comprat llits nous amb diners dels seus amics i familiars, ha fet la cuina, aqui hi vol posar penjadors, aqui hi vol fer una sala per menjar les familias dels pacients, aqui hi ha posat cuadres i cortines, aqui mosquiteras, en fi que vaig quedar com una reina. El president estava al corrent de tot el que está pasan amb l´hospital, el container i l´ambulancia.
Vam fer una excursió en barca per el riu a uns poblats, ens vam torrar, per que aquí ara fa un sol que et fregeix.
La familia que s´allotjava a la casa no va tenir nasos de banyarse en aquell horrible, esgarrifós i habitat per una aranya, cuarto de bany.
Els vaig oferir la meva meravellosa dutxa exterior al aire lliure amb vistes, i s´en van intalar tots cinc al cuatro, ditxanse per torns. Van estar inmensament agraits.
Resultat final, jo crec que ho van pasar fatal, van veure que aquí tot quisqui es més que pobre, no imaginavan ni en pintura res del que pasa en aquest troset de l´India, pero van dir que haviam estat molt atents, que els havia agradat molt, i que havian aprés molt. Penso que la familia no tornará pero a partir d´ara encare donará més diners. Per tant ha anat tot perfecte.

Amb tot aquest lio de la visita el govinda que es el que mana dins el territori hospital- escoles, ha estat tornanse boig per fer trevallar a tothom per estar presentables per l´aconteixement de la visita, i ha hagut de deixar dos inútils, que a sobre es barallan, a Calcuta amb el tema container. Aixó ha suposat un nou entrebanc en l´arrivada. Quan li pregunto com está el tema cada diá amb diu que tots els papers estan entregats i segellats. Demá llogaran els camions i venen cap aquí. Hores després m´explica que están entregan l´ultim paper. Quan li dic que al matí m´havia dit que tots els papers estavan solucionats, em diu que sí. Que ja tenen els camions.
L´endemá tornem a estar amb el paper, i que han hagut d´avançar uns centims per un camió. El seguent dia em diu que un dels inútils s´ha comprat un bitllet de tren i que ve cap a Juanga, per que vol figurar en la visita de ses excel.lencies. El govinda agafa l´enrrabiada del segle i amb un escándol que ho van sentir fins a Puri, li diu que si ell ve, al dia seguent ell, el govinda amb ses excel.lencies al hospital en plena visita, s´en va cap a Calcuta. L´inútil enten que si aixó pasa hi haurá un daltabaix i l´enviaran a plantar arrós, i torna el bitllet, pero amb una pataleta que ni camions ni ná.
Avui per fí sembla que han trobat un camió gros i potser demá començaran a venir. Es increible, jo no se pas com pot funcionar un país així. S´ha de tenir una paciencia!!!!