Una setmana a Orisa

Ja tenim la fusta per fer les finestres de d´escola i el ciment per rebosar-la a punt. Ara ens falten els obrers, no hi ha ma d´obra perque tothom està recollint l´arrós.
Se’ns ha fos la bombeta del retinoscop que fa servir l´Hector per mirar la canalla amb la nineta dilatada. S´ha de fer venir de Calcuta i ens trigará vuit dies, ja patirem!!
No se ben bé que ha pasat ,però algú de la policía s´ha enterat que estem aquí i estan puntxant al Govinda perquè doni pasta per sota má; ens han demanat pasaports, visats i que se jo més, i volen que ens presentem a comisaría. Tocar el nas. No es hem de presentar a ningú un cop tenim el segell d´entrada al país. Com que he arrufat el nas quan en Govinda m´ho ha dit, ha decidit anar ell a la poli i armar un sarau. Això ja va passar l´any passat i ens en vam sortir sense pagos extres. Veurem aquest any.
Porto tres clases de primers auxilis a Galdari, que es un poblat molt gran, una a Tiuri, a Balisey, i avui he anat a Athantara. Un dia tenia una vaca lligada a una estaca just darrera meu, un altre una cabreta em llepava els peus i havia de vigilar de no trepitxar-la, avui una dona s´ha assegut entre el públic, m´han dit que era boixa, i anava fent tots el gestos que jo feia amb els braços. Si s´han de passar un encàrrec entre un que escolta i un que paseja no s´hi miran, tusen, escupeixen, porten les criatures petitetes que corren entre el públic…. He de fer un esforç de concentració i paciència com no us podeu imaginar.
Els primers dies m´organitzaven les classes al pati d´alguna casa i venia poca gent. Els hi he fet canviar l´estrategia. Triem un lloc ample al mig del poblat, posem un gran plàstic a terra, ens asseiem, trec el meu power point plastificat ple de fotos i comencem a comentar-les. La curiositat els domina i es van acostan, posant-se darrera meu a xafardejar. Quan n’hi ha més o menys 15, m´assec a l´altre extrem i començo la classe. Acabem sent uns trenta.
Estic contenta perquè malgrat que no hi ha silenci, els veig molt interesats i quan al final pregunto si els ha semblat útil i fàcil el que els hi he explicat, tots diuen que si, que estan molt contents de saber que podran anar a l´hospital sense patir si es fan mal o estan molt malalts. Ahir una dona li deia a les altres, a mí si mai em trenco una cama sobretot poseu- me el pal inmobilitzan la cama i porteu-me al hospital sobre una fusta, no hi vull anar dins del cistell de vimet penjant d´un pal de bambú que es com fins ara se’ls hi portava.
També els hi dic que ara ja tenen ambulància i que si estan molt greus, poden trucar a l´hospital explicar el que els hi pasa, i els aniran a buscar.


Les revisions de la vista segueixen a bon ritme. Hem acabat l´escola de secundaria i de primaria , sols ens queden els mes petitons d´entre quatre i set anys. Hem entregat unes deu ulleres, hi havia nens que no veien la pissarra. Ens els trobem pe’ls camins amb les seves ulleres molt contents.
El diumenge vam revisar viletans des de les nou del dematí fins les cinc de la tarda que al fer-se fosc hem de parar. Va ser una bogeria, hi va haver cua tot el dia. Hem de tenir a algú controlan-los perqué no es barallin. Son molt dificils perque els costa entendre el que els demanem. Han de posar una E amb les potetes cap amunt, avall, a un costat i a l´altre, tal com les tenim posades amb un poster a la paret. Primer son molt grans i desprès es van fent petites. Els hi costa molt entendre els mecanisme, pero anem fent, l´Hector te una paciencia inacabable, pero aquest diumenge va acabar mort. Quan acabem amb tota la gent, mig a les fosques ens posem a buscar les ulleres que hem trobat que feien falta, encara treballem una o dues hores mes. Ja hem donat unes 80 ulleres i només fa una setmana que revisem!!!
La Neus amb les seves revisions de pressió i auscultació de pit ja ha trobat alguns hipertensos. Avui un d´ells ja sabia que ho era pero no té diners per pagar-se el tractament. Es molt jove i té una insuficiència renal crònica. Hem anat a parlar amb en Govinda per veure si l´hospital li pot pagar les medicinas que serán per tota la vida i ens ha dit que si.
Ell coneix a quasi be tothom i sap si son pobres de solemnitat. Per tant tot solucionat, la Neus ha anat a la farmacia amb ell, li ha explicat al farmacéutic que passi la factura a l´hospital i que li doni els medicaments al senyor.
Per auscultar a les dones, la Neus se les veu negres perque desenvolicar-les del sari no es cosa fàcil, unes no van gaire netes, i altres no volen despullar-se, pero sen va sortin.
Tothom està molt content i nosaltres també de veure´ls tan satifets i agraïts.
La setmana que ve em dedicaré a explicar als nens i nenes de l´escola de CITTA a Juanga, que els alumnes de l´Institut de Badia del Valles volen ser amics de la seva escola, tenir contacte, intercambiar experiencias i coneixements, i ajudarlos a millorar les intal.lacions de la seva escola. Estic segura de que estaran il.lusionadisims amb el projecte. No s´esperen pas que uns nens i nenes del meu pais estiguin interesats en com viuen i estudien la canalla de l´India pobre. Ja ting ganes de que sigui la setmana que ve.
Els prepararé un poster amb fotos del Institut i d´alguns alumnes que m´han cedit, será emocionan!!!
Dimarts van anar a sopar convidats a casa de la Pràtima, es una de les infermeras que treballa i viu a l´Hospital en una habitació. Vam patir una mica per que tot el menjar era fregit.
Ahir vam anar a sopar a casa de la germana del Govinda. En arribar ens van parar taula sobre el llit de matrimoni on dorm tota la familia, no hi ha més lloc en les seves cases. No posen estovalles, hi havia una esterilla de platja gengant que cubria tot el llit. De sota del llit van treure les casoles amb el menjar que durant la tarde havian cuinat per nosaltres. Amb una llinterna i un quinqué vam sopar. Tot picava com un dimoni. Sigrons amb patates, una especie de sofregit de tomaquet i arros amb llet. El bol de cigrons ens el van remenar a tots amb la cullera bruta d´arros amb llet, per treurens els trossets de chilli que son com foc si et te´ls fiques a la boca. Aquests convits son una mica suplici pero son tan feliços de tenir convidats que encare que nomès sigui per aixó, val la pena anar a casa seva.
De moment l’ experiència és molt gratificant, estic molt contenta, sols m´enyoro una mica de la meva filla, la Maria, però espero que a ella també li serveixi el que estic fent i sentint i que en un futur poguem fer coses juntes i ens ajudi a fer un mon més just. Maria ja saps que t´estimo un munt.