Ha arrivat L´ALBERT!

Ha arrivat l´Albert i estic molt contenta. L´he anat a rebre a les 6 de la tarda, l´aeroport de Bubaneswar, que es bastant cutrillo. Avans d´ahir vaig despedir-hi al Californiá amb bastanta pena per que es molt bona persona i m´hagués agradat tenir-lo aquí més dies.

Ara hi ha l´Albert que es encantador, que ve amb molta ilusió a participar en el projecte, i te moltes ganas de fer coses. Aquí farem carrera i deixarem emprenta segur.

No podia arrivar en millor moment. Ha estat de sort.

JA TENIM AIGUA!!!

Hem fet una Matança de puses que ni a “las Cruzadas”, es lluitava amb tanta força. Aquest matí hem desmontat el seu llit i el meu, els hem pujat al terrat, juntament amb els matalaços , els coixins i les mosquiteras. El meu llit es antic i no desmontable, i l´han baixat a l´entrada principal del hospital per el balcó, que no se com no s´el han tirat per sobre, per que es masís i pesa moltísim.

Ho han fumigat tota mb un liquit que vam comprar en un mercadillo que deu ser mes toxic que el Paraquat, pero ja m´es igual. Que matin amb el que vulguin, pero que matin les puças per que estic al borde de la desesperació, tot el dia grato, i faig molta pena. Avans el primer que hem miravan era la cabellera blanca, ara el primer que hem miran son els braços i fan una cara….

Total, que ha arrivat l´Albert i per sort el seu llit estava ja recomposat i desinsectat, i hem pogut compartir-lo. El meu encara es a l´intemperie.

Ell va estar aquí fa quasi tres anys i tothom s´en enrrecorda.

Li he anat presentan al personal i al bestiari, per que tenim una fauna que s´ha de tenir molt en compte si es vol viure sense sobresalts ni accidents. Hi ha tres gossos que ni tocarlos, a la nit jeuen on menys t´esperas, i ciudadin en trepitxarlos per que la caixalada es segura. Tambe a la nit es pasejan granotes per el pasadís principal i unic del hospital. Ho sé i ara mi fitxo per que l´altre dia descalça vaig trepitxar algo tou i amb a llanterna, vaig veure que eran granotes. Hi ha corps a l´arbre del menjador, que esperan frisosos que els tirin menjar. LLagostes de totes mides que et saltan a sobre quan menys t´ho esperas, cuatre o cinc mussols, que discuteiexen cada nit per la branca d´arbre mes suculenta en insectes.

Els coloms que entran al mati a les nostres habitacions, volan una mica i s´en van fen molt de rebombori. Si ajustes els finestrons no sé com s´ho manegan, pero els obren a cops. Una Selva, com podeu veure.

L´altre dia vaig asistir a un part normal, be de normal no en tenia res.

Aquí un d´un part s´en diu Delivery i la sala de Parts es la Delivery Room.

Sembla mes l´habitació de la tortura, que altre cosa.

Es un cuarto molt fosc, amb un taulell llarg de fusta amb una mosegada al final, finestra semioberta, just al costat un generador elèctric que fa molt soroll i pudor de querosé. El part ha durat poc, el metge ho feia molt be, pero vestia un faldó llarg i samarreta imperi, suava com un desesperat i escupia mentre trevallava. L´ajudant aguantava un llum de color vert lloro tipus tulipa del any de la picor, lligat a un pal de fusta amb un fil elèctric, ple d´afegits de seguretat dubtosa. La dona que havia parit plorava desconsoladament per que era nena, i m´ha fet molta pena.

La veritat es que tot plegat ha sigut molt trist. Quan penso que un naixement a casa nostra es motiu d´alegria i tothom ho celebra, i veig tot aquest panorama, no se per on començar. He acariciat una mica la dona per que segur que se sentia completament sola i molt trista i m´en he anat.

Avui ja hi havia oxigen i mascareta pediátrica a la sala, Poquet a Poquet amb molta discreció i carinyo algunes coses potser canviaràn.

Els metges ens han demanat de fer l´exposició del que trevallarem amb la població, per tota la gent del hospital. Jo pensava que era per saber que es el que expliquem, pero no, volen apendre, a fer envenats, inmovilitzacions, i movilitzacions de pacients accidentats. Apendre a posar cánules de guedel, i

a començar a saberse moure en l´entorn d´una urgencia. M´agrada que poquet a poquet ells solets demanin que el volen, es donguin compte que poden fer més, tot i no tenin de res, i tinguin moltes ganes d´apendre.

El meu anglés va curt pero poc a poc m´aniré espavilan. M´entenen i capten la idea ràpit, i això es el més importan.

Ja comencem a tenir invitacions a casa dels metges, per ells es un gran honor que anem a ca seva, amb lo que m´agrada a mí ficarme a casa dels altres!!!

Estic molt intrigada amb com pot ser que vivin en una xoza, puguin apareixer cada dia planxats , nets i polits. Porten tacas de tots colors a la roba, pero es neta i les camises i els pantalons tenen ratlla. Com s´ho deuen fer?

I próximament fotos que ja ting cable!!!!!!!