Entrada que no podia posar per fallo tecnic

Avui ha estat un dia ben aprofitat, i amb sorpresas, com sempre, en aquest pais, descubreixes coses, que poc t´esperas.

Avui es festa consumista, els tiets regalan roba nova al nebot o neboda mes gran, i s´han llevat

tots mudats. Fan un dinar una mica mès especial, pensava que ens darian pollastre, per que avans d´ahir en van matar i deplumar 4 o 5, pero ni rastre dels pollastres.

Amb l´Albert hem anat d´escursió per les villages. Hem agafat camí molt maço. L´intenció era creuar el riu i veure que hi ha a l´altre banda. Peró no hi hem arrivat. Hem trobat nens de l´escola que ens cridavan per el nostre nom, que m´ha fet molta il.lusió, pobles molt petits, nets, i tranquils, gent que ens saludava, que ens demanava fotos, i fins hi tot una dona que s´hem abraçat, i ens ha convidat a casa seva. Ens ha tret les millors cadiras, i menjar. Un dhal, i uns quans pans d´arros amb coco per cada un, en dos plats. Estava tan contenta la dona, que hem hagut de menjar encare que, amb una mica d´angunia. Jo a sobre, avui tenia mal d´estomac, cosa rara que no ting mai. Pero es que ahir em van donar un platet de tast de la festa d´avui. Un formtge cuinat que picava com un dimoni.

Quan semblava que fen un esforç ens ho començavam a acabar, ens n´ha portat més. No li ha agraadat gens que diguesim que no podiam més, i ha vingut amb dolços, i m´els ha ficat a la boca, pero a saco, per la força bruta. Era una cosa de color carbasa fort, molt dolça. Sort que era bona. I a sobre la sucava en sucre!!!! Despres li ha tocat menjar per la força a l´Albert, que m´anava dien que ho vomitaría tot allá mateix. He rigut molt. La senyora ha estat contentísima, aixó es el que mès m´agradat.

A la tarda ha vingut el Biku, el fill gran del Govinda aveuren´s. Te dinou anys i fa primer de medicina. Algú de Nova York li paga els estudis. Sempre que ve a veure a la familia per festes, ens busca. Li agrada parlar amb europeus, saber que fem, com som, i que pensem de la seva cultura. Ens ha dut a l´habitació dels nois més jovenets que viuen aquí, a jugar a cartas, per veure si aconseguim que ens agafin una mica de confiança. Quan son a l´escola ens saludan i parlan, pero a l´hospital s´ens mostran molt tímits, quasi pasan amb la mirada abaixada, i si poden s´escaquejan de contestar un bon dia. No ens hem enterat masa del joc, pero ens han ajudat i hem rigut junts.

Despres hem pujat al terrat i sota un cel inmensament estrellat, hem tingut una conversa molt interesant amb el Biku, sobre sexualitat i llibertat d´expresió en el sexe. Ens ha explicat coses que a mi m´han sobtat bastant.

Les relacions sexuals prematrimoni, no solsament estan mal vistas, sino que si algú et descobreix, fins hi tot pot arrivar a explicar-ho a la policía. Les personas gays o lesbianas, son mal tractades socialment, encare que es poden casar. Tot i casats segueixen sen gent apart.

Per altre banda, al no estar permès el sexe previ al matrimoni, els nois tenen sexe amb nois, i les noies amb les noias, en una proporció tan alta com el 90%, sobre tot a las universitats on hi ha com col.legis majors-residencias, i aixó es considera completament normal.

Tambe ens ha explicat que per inhibir el desitj sexual en l´epoca de joventut, pots optar per un tractament médic, que consta de 6 comprimits diaris d´un medicament que et recepta el metge. Aixó evita las relacions sexuals previas al matrimoni i la masturbació, que també está mal vista. Es senten molts culpables de fer una cosa que els han dit que está molt mal feta.

Parlar de sexe amb la familia es compltament tabú, i només en parlan amb algún amic de molta confiança.

Hem parlat sobre el que fem nosaltres, com em evulocionat en uns quans anys, i com hem aprés a ser més lliures, deslligan-nos del que ens han dit que es bo i dolent, decidin que volem fer amb el nostre cos i els nostres sentiments.

Penso que aquest país canviará en pocs anys, pero quan veig sota la por, i els perjudicis en que viuen, crec que trigaran més temps.

Aquí la gent gran vol matenir les tradicions, i la cultura com sigui. Quan parlem amb els metges d´aquí que son pares de familia, veig que hi ha molta por als canvis. De vegadas quan els hi expliquem la nostra manera de veure les coses, acavan la conversa una mica taxatius dient que a l´India, la cultura i les tradicions son així, i no es poden permetre fer-ho d´altre manera. Que la llibertad porta a excesos i que aixó no es bo.

Els joves tenen un gran respecte per la gent gran, i a las escolas els ensenyan amb el métode de no pensar ni ferse preguntes, per tant ho tenen difícil.

A la televisió, que ni molt menys en te tothom, sempre hi ha partits de cricket, o películas de Bolywood, que solen ser d´amor amb final feliç, on els petons son la máxima expresió de sexe i estan velats.

Dia seguent…….

Estava esmorçan el meu primer tè, quan ha vingut el Pradam, un dels metges que trevalla aquí, tot content.

El mon es un mocador. El dia avans de marxar cap a Juanga, en la festa d´aniversari de l´Olimpia, hi havia un amic seu que es d´Orisa. M´el van presentar, vam estar parlan, i hem va ensenyar unas quantas frases en Oriya.

Be, dons aquest noi es parent del Dr. Pradam. El cap de setmana van estar parlan. Es molt amic del seu nebot, li explicaba que a Juanga hi havia dos personas de Barcelona, i quan va dir els noms, al tipo es veu que li sonaban i quan va descriure els meus cabells i l´historia del container, van tenir la sorpresa de que tot lligava. Que petit es el mon, hi ha mil docents millons d´indios, i ens hem anat a trobar!!!

Tan l´Albert com jo tenim els nostres Fans, el Pradam es fan de l´Albert, el Surgio es el nostre estimat cuiner, Sergio li hem posat nosaltres, el de la farmacia, molt finet, que li toca la cama, tambe es fan seu. Jo ting el Govinda que es super fan meu, la Normoda, el pare del farmaceutic finet, que fa de auxiliar clínic, son els meus fans particulars. El Biku el compartim, de moment no es decanta per l´un o per l´altre.

El Govinda tot de cop estem parlan i es dispara, hem comença a cantar cançons que s´inventa explican qui soc o que faig, a ple pulmó, hem mira fitxo, i va fen gestos de molt sentiment amb les mans. Aquestas cançons duran rato i rato, no se cap on mirar…. Un dia en filmarem una, per que es per veure-ho.

Ting al Pradam amoinat per que veu que m´he aprimat. Per fí comença a ser evident, que la dieta de las patatetas de colors i las llenties a tota hora, fan el seu efecte. Jo estic molt contenta, pero ell, em mira de dalt abaix i em pregunta si em trobo be, si menjo prou.

Quan vinguin les bicis acabaré de perfilar la silueta i quan arrivi a Barna ja podré anar a Mango i a Zara.

Avui li hem mirat la presió a L´Albert i está una mica baix. Ell ja s´ho notaba. De tant en tant, queda cansat de no res, o es mareja una mica. Li hem receptat Sal. A veure si el refem.

Ommmmmmmmm !

Avui es disabte, Children Day, festa dels nens. A las vuit del matí cap a l´escola, hi hem sigut convidats. Pensavan que seria una gran festa, pero ha estat una tortura sobretot per ells. Colocats tots, uns trecents alumnes, en el pasadís exterior del segòn pis, al sol, durant una hora aseguts a terra. La primera part unes nenas cantavan unes cançons que no s´acabavan mai, i la segona aprt un discurs de mitja hora d´un dels mestres, que els deia que el Govern Indi els estima molt, sobretot a ells, que tenen escola gracies als EEUU. I que han de respectar als mestres. Als mestres els respecten per que els hi criden i els tractan una mica a lo bruto. Quan aixo s´ha acabat, en fila els hi han donat una boseta amb tres dolços i cap a casa.

Fa dos dies que fa una calor esgarifosa. Porto la roba xopa tot el dia, i permanenment hem van caien gotes d´aigua per tot arreu, els braços, les camas, la cara, l´esquena, els cabells. L´Albert quan fem las pràcticas hem tem, per que les gotas de suor mevas li cauen a sobre i no sempre las pot esquivar. Pobre noi !!!!, entre que tot li pica, sua igual que jo i a sobre el rego, m´abandonará…

Despres dels actes de paciencia que hem fet a primera hora del matí, hem seguit crian paciencia.

El Manu, el nostre traductor, te un telèfon mòvil que el conecta a Internet, i amb un cable a un ordenador que tenen molt i molt vell. Algùn dia hi ha conexió, i ens avisa. Avui semblava que hi havia sort. Jo tenia un mail important per enviar al SEM, sobre una consulta d´horari. Conectem, s´en va la llum, conectem,torna a marxar la llum, reconectem, es penja l´ordinador. Decideixen que es un tema de corrent. Treuen la corrent i engegan el generador. Primer s´ha de buscar la benzina per fer-l´ho anar. Despres d´una hora, consegueixo en dues fases, enviar el mail.

Desde les 8 del matí que ens diuen, que avui venen les bicicletas, els Llits i els matalaços. A la una que ja son a la carrretera, en una furgoneta. Calculem dues o tres horas. Han arribat a las 8 de la nit i no ens ho podiam creure, amb un richaw que te un motor mes mini que un vespino. No hi havia res embalat, tot posat a saco sense cap protecció. Aixo si, els matalaços son guapisims, tenen un gruix de 6cm, plastificats, i de color Blau, quan els malalts els veguin, voldran venir més sovint.

Hem acavat les clases als nens de la nostra escola. La veu ha començat a corre a les altres escolas, del govern i alguna privé i tambe ens volen.

Aquesta setmana farem pràcticas del que hem ensenyat als nens amb les enfermeras i personal que trevalla al hospital, ens ho han demanat.

Jo començo a trevallar petits canvis. Ara ja hem coneixen, i puc començar la creuada de la neteja i del material.

A la cuina m´hi vaig ficar l´altre dia, que el cuiner feia festa. Com que cada dia a la nit mentre sopem surt algun escarbat, 5cm de llarg x 1.5 d´ample, sospitava que hi hauria bruticia.

Bruticia es poc, hi havia tanta merda que vaig ser incapaç d´arremangarme. Sobre la repisa de ciment negre on preparan el menjar, hi havia un centimetre de crosta, que quan ho vaig mullar amb aigua, no hi havia sabo en lloc, es va estovar un suc negre pudent que feia vomitar. Li vaig dir al Manu, que moririam tots qualsevol dia. Estava esgarrifat de veurem a mi, envoltada per aquell suc, em va fer fora, va dir trenta mil renecs cantra el cuiner, que l´endemá al rebre la bronca, ni es va inmutar. Va limitarse a dir que ell no te temps per netejar.

A sugerencia meva, li van posar una brigada de neteja. Li vaig dir al Manu, que el cuiner era porc de mena i que no serviria de res ferlo netejar. Per sort em va fer cas. Ara dos cops a la setmana tocará neteja. Veurem que pasa.

En quan al material, els hi vaig dur un munt de coses per fer cures que em van regalar. Estan tencadas sota clau, a l´habitació del Farmaceutic, i les enfermeras no saben que hi son. Trevallan sense esparadrap, tot va acavat amb nusos. Fan servir unas venas tiesas que no s´adaptan a la forma del cos de cap manera, podrian posar mallafix, en tenen un munt, pero no saben que hi es, ni com ferlo servir. El tema de l´anestesia local seguéix igual, l´escatiman per que es cara. En fi aquesta setmana m´hi poso en serio.

Amb l´arrivada dels Llits nous, demá acondicionarem la sala d´ingresos, els propasaré de pintarla, pagan jo la pintura i pintan amb l´Albert. Les parets estan molt brutes i tacadas de tot. Heu de tenir en compte que la familia del ingresat fa vida al hospital, porta el menjar de casa i dorm a terra al costat del malalt. Aixo genera bastan de merder a terra i esquixos de tota mena la paret. També veurem que pasa.